la curiositat del gat murri.
ulls de vidre formen un espectre.
olor cítrica que fa net.

passos cecs cap a la resplendor.
una dutxa de llum fresca, gèlida.

nous canvis que vénen.
oportunitats que es volen donar a conèixer.

com et dius?

funcions:
· exprimir bé el personal.
· estalviar el màxim en sucre.
· filtrar el màxim possible qualssevol informacions.
· eliminar la polpa dels drets del treballador.

requeriments:
· llicenciat/ada en acidesa.
· gran capacitat d’anàlisi per produir conflictes.
· es valorarà positivament el despotisme i el sadisme.
· l’arrogància és imprescindible.

s’ofereix:
· contracte indefinit
· plusos econòmics per humiliació a comissió.
· vacances a voluntat.

facin arribar el seu currículum a la següent direcció:
xxxxx xxxx xxxxxxxx s/n
barcelona

el negre li feia elegant, però sempre li han agradat els colors més naturals. el que li feia gràcia, així com un caprici, era que hi hagués ventilació. però no es pot demanar tot: s’ha d’estalviar, i ell no prové de casa rica. el bon venedor, però li va aconsellar que el millor és protegir-se els lumbars, així que sense voler-ho va acabar triant un bon farcit de color crema.

un cop ja decidit i en el moment de passar la targeta i veure la resposta del banc no va tenir altra opció que acabar quedant-se la de cartró.

sense pensar-ho veig ombres que anul.len la meva vida. sols són sentiments que un no pot deixar fluir, sensacions arbitràries. necessito que les meves neurones deixin de funcionar. llavors, sense ment, puc conservar una mica de la meva essència. que trist!

m’agradaria ser franc. m’agradaria poder abraçar les teves idees, només per sentir que existeixo. existir per tal de poder passar temps amb tu. però sóc un covard. no seré capaç de dir tot el que penso. passar de ser invisible a ser un ningú que fàcilment desespera. no obstant a vegades, penses que tens el que et mereixes: solitud. ho sé, sempre aprenem a subsistir amb el que, vagament, tens. solitud, inherent i reiterativa. no ho deixaré de pensar, sóc així. i ja m’agrada. una finestra: veure com la vida no para; corrent que dóna gust. i jo, amb el sentiment de no poder dir el que fa que continuï bategant…

abandonaré.

és clar. tot el que sóc em provoca vergonya aliena. només quan estic ebri et puc abraçar, contràriament, sóc un màquina amb deixos esquematitzats. el cert és…

que em desfàs, res que intenti fer em protegeix.

el pitjor només podria ser que no te’n sortissis, haguessis de donar-ho per perdut i per tant, no poder sorprendre. agafar tot allò i posar-ho en una caixa per reciclar l’orgull.

- orgull?
- rebuig!

bé, tampoc llavors no deixaries de ser tu. fracassat, però tu mateix.