swell season
a vegades el somnis es fan realitat. el problema de viure un somni és que aquest agafi vida pròpia.
sí bé, veure Swell Season, tampoc era un somni, la idea era d’un succedani de somni. em conformo amb això perquè no puc tenir el que realment volia apoderar-me: The Frames.
però el somni va decidir parlar i defensar-se que no era un mediocre substitut.
no es va vendre al millor postor. va creure, créixer i xisclar amb una força “say it to me now” mentre apunyalava ferotgement la meva carència de valentia. brodat.
moment rere moment era plaer servit en safata de plata però, això sí, van aconseguir un intens i àlgid moment. aquell que ja no saps on has de posar la tireta al cor, perquè es veu trepitjat amb “what happens when the heart just stops” i si fos poc… sense més ets ni uts, el profeta Glen, et deixa anar enmig de masses testimonis: “woaw, you have a lonely life”.
són situacions que costen de digerir. somnis que no els assimiles fàcilment i quan prenen forma musical, poden arribar a semblar tediosos. però no resten importància en l’acte de respirar i arrossegar els peus cap endavant. els fan més melangiosos.
hauran de passar molts dies per decidir quin és el significat d’aquella nit.
Go raibh maith agat.
