una línia fina de llum s’escorre a través de la porta,
una suau brisa la fa moure.
grinyola i vacil·la.
la curiositat del gat murri.
ulls de vidre formen un espectre.
olor cítrica que fa net.
passos cecs cap a la resplendor.
una dutxa de llum fresca, gèlida.
nous canvis que vénen.
oportunitats que es volen donar a conèixer.
com et dius?
en pep no sabia quina triar. totes li semblaven prou maques. només tenia clar un requeriment, que fos espaiosa. no volia sentir-se claustrofòbic. potser no ho notaria, però millor cuidar-se amb salut.
el negre li feia elegant, però sempre li han agradat els colors més naturals. el que li feia gràcia, així com un caprici, era que hi hagués ventilació. però no es pot demanar tot: s’ha d’estalviar, i ell no prové de casa rica. el bon venedor, però li va aconsellar que el millor és protegir-se els lumbars, així que sense voler-ho va acabar triant un bon farcit de color crema.
un cop ja decidit i en el moment de passar la targeta i veure la resposta del banc no va tenir altra opció que acabar quedant-se la de cartró.
estic pensant en no veure’t més. cada cop que estic amb tu sento un profund buit. no sóc jo, sóc un monstre creat per la por.
sense pensar-ho veig ombres que anul.len la meva vida. sols són sentiments que un no pot deixar fluir, sensacions arbitràries. necessito que les meves neurones deixin de funcionar. llavors, sense ment, puc conservar una mica de la meva essència. que trist!
m’agradaria ser franc. m’agradaria poder abraçar les teves idees, només per sentir que existeixo. existir per tal de poder passar temps amb tu. però sóc un covard. no seré capaç de dir tot el que penso. passar de ser invisible a ser un ningú que fàcilment desespera. no obstant a vegades, penses que tens el que et mereixes: solitud. ho sé, sempre aprenem a subsistir amb el que, vagament, tens. solitud, inherent i reiterativa. no ho deixaré de pensar, sóc així. i ja m’agrada. una finestra: veure com la vida no para; corrent que dóna gust. i jo, amb el sentiment de no poder dir el que fa que continuï bategant…
abandonaré.
és clar. tot el que sóc em provoca vergonya aliena. només quan estic ebri et puc abraçar, contràriament, sóc un màquina amb deixos esquematitzats. el cert és…
que em desfàs, res que intenti fer em protegeix.
què n’és d’excitant aprendre a fer quelcom nou! però n’és molt més quan és per sorprendre i si no s’ho esperen supera tant l’excitació que em manquen paraules. a més, li sumem la pressió d’un compte endarrere per poder arribar a acabar-ho el dia marcat i amb èxit. tot només per rebre el premi de veure una cara d’astoració i endur-te un bocí de cel…
el pitjor només podria ser que no te’n sortissis, haguessis de donar-ho per perdut i per tant, no poder sorprendre. agafar tot allò i posar-ho en una caixa per reciclar l’orgull.
- orgull?
- rebuig!
bé, tampoc llavors no deixaries de ser tu. fracassat, però tu mateix.
he sentit un so com si es trenqués alguna cosa.
ha sigut sec. espetec d’un sol instant. com de fusta podrida.
al meu voltant tot sembla estar bé. no veig res fora del normal.
em costa respirar.
no puc caminar.
i la sang, ja no arriba al cap.
només cau aigua per la finestra de l’esquerra.
és un dia com qualsevol altre. no hi ha cap diferència en ahir o avui fa un any. tant sols que has marxat. ja havies marxat abans de marxar, però. tampoc amb això és diferent. només és un ordre cronològic. lògic.
les esquerdes s’han omplert de pols. la cola ja no enganxa. la nansa cau. ningú beurà més cafè en aquesta tassa. tant fàcil com deixar-la caure a terra. crac, tot s’ha acabat.
pum! -va dir la porta.
les claus contesten xerricant dins del pany.
les passes s’allunyen.
ja no hi és. ha marxat. no tornarà.
és un dia com qualsevol altre. mai ha fet cap diferència. només un més.
un més.
tinc un dilema. no sé si triar una mosquitera o una esponja per posar-me al “pompis”. els especialistes que fan les cures es tiren dels cabells per decidir si les cures han de ser de linitul o bé d’aquacel. i jo? que no en puc dir res?
no veure, és dir, no saber, és com viure en una feliç ignorància. en prou feines un veu quins traus té a sota però,
amb el linitul:
· un té moltes gasses i va amb un coixí (airbag) de sèrie.
· és com una mosquitera que et fa pessigolles a la ferida
· molt fàcil de treure
amb l’aquacel
· no es necessita un extra de gassa.
· te l’entaforen dins de la ferida i absorbeix el líquid i no, no és fàcil de treure, i sí, fa molta pudor.
· diuen que ajuda a que creixi la pell…
em duen marejat! per triar, trio linistone i aquaplast, i au, tots contents.
Copyright © 2010–2010. All rights reserved.
RSS Feed. Web fet amb Wordpress i Modern Clix.
